LA MEVA NOBEL.LA METEMORFOSI DE LA VIDA!!!!!

METAMORFOSI DE LA VIDA:

Hi havia una vegada una noia que era alta, molt prima, rossa, ulls negres, i uns 17 anys. Tenia moltes ganes de fer coses; resulta que aquesta noia vivia molt sola dalt d’una muntanya molt alta. Aquesta muntanya era molt maca i sovint estava nevada i en això deixava un paisatge molt agradable i acollidor, tenia moltes flors, molts animals, i molts dies, hi feia sol i calor. La casa era petita,  molt acollidora; i de pagès. Un dia que la noia estava asseguda al prat de davant de la casa, de sobte va canviar el temps i va començar a fer un sol de molta calor. La noia es va acalorar molt, i ràpidament, va posar se a córrer, un moment i va esperar a que passés aquella calor. Ja que no li agradava gaire la calor, però sabia que algun dia o altre n’havia de fer.

Al jardí tenia un arbre que li agradava molt, perquè ella deia que cada fulla d’aquell arbre era especial. D’aquest arbre en deia “l’arbre màgic” i mirar l’arbre i les fulles li agradava molt. Ella estava mirant l’arbre i comptant cada una de les fulles, per que no sàvia si n’hi havia caigut amb el canvi de temporada o no i tot comptant les fulles, li va començar a entrar son i al cap d’un moment es va quedar ben adormida sentida amb l’arbre al darrere i l’esquena recolzada al tronc de l’arbre. De cop i volta, va començar a somiar i al costat de la seva casa s’hi va  trobar un pou molt gros que estava tapat perquè ningú l’havia anat a mirar per saber què hi havia dintre; tot i això, ella ja sabia que en aquella casa n’hi havia agut un ja que la seva tieta li’n havia parlat i li havia explicat el que ella en sabia. Tot i que ella no s’ho creia, la seva tieta li havia dit que era un pou molt estrany perquè la gent del poble de sota la muntanya, de la casa, que abans havia estat de la seva tieta, deien que aquell pou podia portar a un altre món desconegut, i que la gent que ho havien intentat alguns se’ls havia endut; i d’aquests, molts no havien tornat mai.

La noia no en sabia res d’això. Però pensava que el pou estava embruixat, i de fet, tenia ganes d’esbrinar-ho, però es deia que què faria si després no podia tornar a casa seva, i estava en dubte. No sabia què fer perquè, de ganes, ja en tenia,... I anava rumiant què podia fer per desvetllar el misteri sense córrer cap risc. Després de donar-hi voltes i més voltes, va arribar a una conclusió: -si només el destapo un xic i el miro una mica segur que no passarà res. Ja el tornaré a tapar i no haurà passat res. Però li costava decidir-se.

Un dia, quan va anar a rentar la roba al riu, ja que no tenia màquina per rentar-la, mentre ella estava rentant la roba, es va trobar una fada que li va dir que no passava res si obria el pou i se’l mirava o s’hi posava a dintre. La fada li va dir que li agradaria molt i que ella no estaria pas sola. I al cap d’uns dies la noia va decidir que obriria el pou, perquè tenia moltes ganes de saber què hi havia i també molta curiositat. La fada, també li va explicar molt resumidament i en poques paraules, que començaria un viatge especial en el qual ella no se’n penediria mai d’haver-lo fet. I després de sentir aquelles belles paraules tant tendres i suaus és com es va poder decidir a obrir el pou i tirar endavant en aquest viatge el qual ella no en sàvia res però tenia molta curiositat per saber-ho.

Quan va anar al pou es va quedar molt sorpresa: la porta del pou no es podia obrir així com així. Davant del pou hi havia una altra fada semblant a la que es va trobar al riu, però més petita, que li va dir que havia de resoldre un enigma per poder obrir la porta. I li va preguntar: – Quin és l’animal que primer camina amb quatre potes, després amb dues i més tard amb tres?-, la noia s’ho va haver de pensar durant molta estona , però no li sortia, i al final li va sortir, i va dir: -Ja ho tinc! I va respondre- És l’home. Primer la fada va dir que no era correcta, però després de parlar amb les altres fades, li va dir que era la resposta correcta i li va donar un joc de claus perquè anés provant fins que trobés la clau que obria la porta del pou; seguidament també li va donar un sobre groc que li va dir, - és molt important que te’l llegeixis, però una cosa primer has d’obrir la porta i llavors abans de baixar has d’obrir el sobre, llegir lo amb molta atenció i captar tota la informació ja que et serà molt important i de molta ajuda, també has de contestar la pregunta que hi ha en el sobre i deixar-la escrita, pot ser que més endavant la necessitis, no se sap mai-.

Al cap d’una estona de provar les claus, va aconseguir obrir la porta rodona que obria el gros i llarg pou, i va mirar a través del pou.  A simple vista li va fer molta impressió, però al mirar per segona vegada, va veure una ombra que li deia que es tirés a través del pou, que no li passaria res. Ho va pensar uns moments,  mentre llegia atentament el sobre i contestava la pregunta el sobre deia: pel camí aniràs trobant diferents proves has de posar aquí a dintre el que et cridi mes l’atenció de cada prova una cosa de cada i també alguns petits sobres que t’aniràs trobant. i tot seguit va decidir tirar-se a través del pou, tot i que no sabia com seria i què s’hi trobaria, però, de totes maneres, pensava que el pou era màgic i que la portaria a un món diferent, exterior d’aquest i amb moltes coses noves.

Així, doncs, es va tirar a dins del pou, amb el sobre sota el braç, i quan anava baixant, fent camí, no parava de mirar petites finestres als dos costats de la paret i estrelles a sobre seu que ella no sabia què significaven, però pensava que segur que les estrelles havien de tenir algun significat o havien de ser alguna cosa, ella deia per això estan aquí, per alguna cosa hi deuen ser i va anar baixant mentre que anava mirant les estrelles i les finestres de cada costat La noia, mentre anava baixant, s’adonava que hi feien les estrelles al seu voltant i dintre el pou. Aquelles estrelles estaven al voltant de la noia per que ella estava trista i pensava que la vida no valia la pena ja que ella deia com que per això no s’havia obert la porta i per axó hi havia les estrelles.

Aquelles estrelles que estaven al voltant de la noia, i dintre el pou, eren plenes de la felicitat que li faltava a la noia, i només es podrien obrir quan la noia estigués plenament feliç. Per això havia d’arribar al final del pou i per alguna d’aquelles portes, o totes per trobar la porta que la portaria a un mont exterior i diferent que la portaria a fer un recorregut cap a la felicitat i les estrelles que l’hagin acompanyat tot el camí es podran obrir.

Quan va arribar al final del pou va veure totes aquelles portes i es va confondre una mica, va estar tota una estona pensant i al final les va acabar obrint totes, ja que no tenia gens de paciència, fins que va trobar la porta que la portaria al món exterior on hi havia un camp verd gran i llarg on l’esperava un nan al final del Prat. Aquest nan quan la noia s’hi va acostar, li va fer una pregunta –que hi fas aquí?- la noia es va quedar molta estona pensant per que s’havia que nomes podia respondre dues vegades i la pregunta era complicada, ella es va quedar en blanc i no sabia que respondre i el nan li va dir que fins que no respongués correctament no podria passar i continuar el camí.

La noia, estava cada vegada més confusa i a més sabia que només tenia dues oportunitats, però de totes maneres ho va voler intentar, i va dir – vinc a buscar la felicitat- i desprès el nan li va dir que ja podia continuar el camí. I lleugerament a quatre passes li va sortir el primer sobre que deia: vigila be amb el que et trobis pel camí res del que et trobis pot semblar el que realment és. I la pregunta: 1. Digues algun cosa de la vida que t’hagi agradat molt fins a somriure i sentir-te be? I la noia ho va escriure. Mentre ella anava fent el seu camí, va començar a pensar, en que li feien moltes preguntes, primer va pensar que se li feia estrany, però després va adonar-sen que tot el viatge seria un seguit de preguntes per poder arribar al tema principal al més important que encara ella no sàvia quin era. Ella feia el seu camí tranquil·la amb les estrelles al voltant i no es va fixar que una de les estrelles la de damunt el seu cap, es va posar de color blau, ja que ella havia respost bé la seva primera pregunta del país del pou. Quan ella va acabar de travessar el camp ver don havia estat amb el nan, va agafar una flor de color vermell i la va posar dintre del sobre gros. Tot caminant, va passar per un pont molt estret, de color gris, que costava molt travessar  i que ella es pensava que cauria dalt a baix del principi del pont, però de sobte va sentir una beu que li va dir, que si queia no pesava res i que al cap d’una estona es tornaria a trobar posada sobre el pont.

Que en aquest país no estem per arribar a l’extrem màxim de la tristesa, sinó que la gent bé a trobar l’altre extrem que li falta, el de ser tant feliç com es pugui des del moment en què tens la felicitat. La noia no sabia d’on venia aquella veu, però haver sentit aquelles paraules la varen fer més forta i deixar allà en el camp verd aquella por que tenia de travessar el pont, de cop i volta la noia amb força i valentia va travessar aquell pont i va continuar el seu camí. Al haver travessat aquell pont li va sortir un altre petit sobre amb l’ajuda: tot te bones alternatives cap a la felicitat, per tant no s’han de fer cas als mals pensaments s’han de deixar passar esperant els bons que sabem que tenim i ja vindran seguidament. I va llegir la pregunta per respondre  2. Que és el que mes t’agrada, mar o muntanya? I va respondre, per escrit.    

Quan ella ja va acabar de passar el pont, es va trobar que hi havia un bosc ple d’arbres, que feien com un laberint, difícil de sortir-ne. En aquest laberint hi havia molts camins. En alguns hi havia fletxes vermelles que senyalaven l’entrada i en d’altres unes fletxes verdes que senyalaven l’entrada. De cop i volta es va trobar amb una fada al seu davant i ella li va preguntar lo de les fletxes. La fada li va dir que les fletxes vermelles indicaven camins tancats i que no s’hi podia pas passar i les verdes indicaven el començament de camins per on s’hi podia passar. Mes tard es va trobar una fada que tenia dos tiquets un de color blau i l’altre verd, tot i que la noia no ho sabia, el tiquet verd era per entrar al camí de la felicitat i el blau era per entrar al camí de l’amistat. Al començament del laberint tots els camins estaven tancats, menys dos, per això la fada, només tenia dos tiquets. La noia no es decidia i li va preguntar a la fada de què servia triar un tiquet, i la fada li va dir que servia per escollir el camí que començaries del laberint. La noia no ho entenia perquè pensava que tant se’n feia quin camí agafar i que en podia agafar qualsevol que ella pensava que agafar el que se li poses primer al davant. Més tard quan va acabar d’explicar això a la fada, la fada li va dir que si no tenia tiquet els camins no la deixarien pas passar i que alguna vegada a la vida s’ha de començar per escollir, i que tots alguna vegada a la vida ens hem trobat obstacles que ens han fet escollir. Al cap d’una estona la noia va triar el tiquet blau i la fada li va dir que era el tiquet de l’amistat, ho posava per escrit, i la noia va començar el seu nou camí. Aquí també li va sortir un sobre però més petit nomes portava un consell i una cosa que havia de fer. El consell era: no et fiïs sempre del que et diuen fiat mes del que penses i de la realitat que passa i aniràs més be. ·quan hagis passat el camí posa el tiquet dintre del sobre gros per guardar.  

La noia va agafar el tiquet i va començar a fer camí, per un petit camí que al davant hi havia uns arbustos. Aquest camí era el que li havia dit la fada, segons la targeta que ella havia escollit. La noia, havia agafat aquesta targeta, pensant que era la correcte i el més convenient per a ella, tot i la seva inseguretat i el seu encara caràcter trist. Quan la noia va començar a caminar, estava molt trista , però cada vegada tenia més seguretat en ella mateixa, aquesta seguretat d’ella va fer, que pugues començar el seu camí , quan la noia va començar el camí es van obrir els arbustos que ella tenia el seu davant i varen deixar entreveure una porta grossa feta d’or amb una fletxa vermella que assenyalava el pany i la fletxa, posava obre’m i tindràs un pas més cap a la felicitat.

La noia abans d’obrir la porta, li va preguntar a la fada -¿ on he d’arribar per trobar la felicitat? I la fada li va dir que havia d’arribar al mig del laberint. Llavors la noia li va preguntar com hi podia arribar  i la fada li va dir que el laberint te forma d’estrella, i que per trobar la felicitat havia de passar totes les puntes i l’ultima la portaria al mig del laberint, i podria trobar la felicitat. Quan ella sigues al mig, ja trobaria la sortida, però per sortir hauria de passar tres probes. I una altre desprès més important.

La noia li va preguntar quines eren aquestes probes, la fada li va dir, que fins que no trobés el mig no ho podria pas saber, ja que ella no li podia contestar per que si ho feia la farien fora del país, ja que en aquest país diuen que és més savi el que calla que el que parla mesa i que un aprèn tot sol el que vol saber a base d’anar-ho fent. La noia mes tard, ja volia entrar, la fada li va explicar que havia de fer per poder obrir la porta, que havia de ensenyar la targeta i pesar-la per la ratlla del costat del pany de la porta. La fada li va explicar que en aquest país tenien totes les dades de tothom i en sabien els estats d’ànim. També li va dir que aquesta porta només s’obria quan la persona estava trista. La noia seguidament, va posar les dades a la targeta i va mirar d’obrir la porta posant la targeta al costat del pany de la porta i seguidament es va obrir la porta. I tot seguit ella es va posar la targeta dintre el sobre gros que portava sota el braç. Més tard quan ella ja havia entrat dintre el camí, la porta es va tancar immediatament i els arbustos la varen tornar a tapar per que ningú la pogués trobar.

Més tard, la noia es va posar a caminar, mentre ella caminava, el camí s’anava omplint de flors, per així fer del viatge mes bonic i més de color de la primavera. De cop i volta, la noia es va aturar i es va posar a mirar una flor que li agradava molt, i al cap d’una estona quan es va girar, va mirar i va comprovar que hi havia un banc on ella de seguida es va estirar per poder descansar, tot i que al seure ja va estar descansada i va seguir caminant fins que va arribar a una sala plena de marietes de colors que guardaven un xilòfon que per fer-lo servir ella va haver de trepitjar totes les marietes una per una per que es posessin a volar, al cap d’un moment es va anar veient el xilòfon i ella va haver de tocar una melodia sentimental la qual el xilòfon va convertir els mals sentiments en bons, després la noia va acabar de trepitjar les marietes i totes varen volar i sortir per una porta que després va sortir ella per continuar el seu camí. Seguidament es va trobar el sobre que li deia el consell i pregunta tot en una i deia: 3.troba la marieta vermella és la te els punts blancs i no vola quan la trobis posa-la al sobre gros serà una gran ajuda per tu. De cop, va veure una cosa que brillava molt al final del camí seguit de la porta i ella es va posar a córrer per poder esbrinar que era. Al principi, no ho podia veure , però va comprovar que era una Font. Va veure que no rajava aigua i de cop es va posar a plorar per que li havien vingut molt bons records d’alguns bons moments que ella havia passat junta amb la seva tieta. La Font es va posar a rajar i ella al cap d’una estona va parar de plorar per què va veure la seva tieta al davant i li va dir que no patís que ella ja estava bé.

Al cap d’una estona ella, va tornar al banc, per que estava molt cansada i va poder comprovar que les flors es transformaven en arbres. Plens de enigmes, en un  tangram que deia fer-me, i en un altre uns triangles enganxats i l’enigma deia desfés-me i el títol deia “FENT I DESFENT APREN L’APRENENT”.  I seguidament va fer el tangram i desfer els triangles que la varen deixar més tranquil·la i ser forta per tirar endavant.

Aquella Font que s’havia trobat la noia, era la Font dels sentiments i només rajava quan una persona estava trista. Quan la persona estava trista li llegia els bons sentiments i immediatament els hi feia realitat per que aquella persona pogués deixar d’estar trista. I així la noia ja no va estar tant trista, però ella encara ho estava una mica per que encara li quedava molt de camí per fer i arribar al mig del laberint, per poder sortir havent trobat tota la felicitat complerta per a ella.

La noia asseguda al banc, el camí tot ple d’arbres, va veure un arbre, un dels quals no li havia trobat cap enigma encara, que tenia les flors roses. Va pensar que aquell arbre era molt bonic i que tenia alguna cosa que el feia especial i alguna cosa que la feia feliç a ella. Aquell arbre l’estava cridant i ella no se’n va adonar fins al cap d’una estona.

La noia lentament s’hi va acostar i es va asseure sota l’arbre, recolzada al tronc. L’arbre li va dir - ¿com estàs? I la noia va pensar, i més tard va meditar ja que l’arbre també li havia dit que ho fes.

De sobte, la noia es va adormir “dintre del somni i poca estona”. Quan es va despertar, li va dir l’arbre que, mentre ella dormia, que ella no havia pas somiat. Més tard, li va ensenyar una porta secreta que tenia al tronc, i li va dir – mira noia, quan m’hagis respost, hauràs de passar per aquí  però, primer, m’has de respondre.

 Quan se t’obri la porta ja arribaràs a la primera punta de l’estrella, les fades vindran tot el camí amb tu; ara ja les tens de color taronja i canviaran de color al arribar a la primera punta de l’estrella.

La noia, tot somrient, va pensar en com ho podia fer per trobar la resposta que l’arbre li havia preguntat. Es va estar tota una estona pensant i mentre pensava la resposta, va poder comprovar que l’arbre li queien les fulles, poc a poc i una darrere l’altre. De sobte l’arbre li va dir – si m’ han caigut totes les fulles i no m’has respost bé jo em moriré i els altres arbres també- . De cop i volta la noia va pensar i de seguida se li va acudir la resposta. I va dir – jo estic trista i soc aquí per trobar la felicitat i deixar la tristesa- immediatament després de la resposta l’arbre se li va poder obrir la porta secreta on hi tenia una escala de cargol. Abans de poder baixar l’escala li va aparèixer el sobre amb l’ajuda: estar sempre alerta pel que pugui passar estar sempre apunt per que si be aquí poden passar coses estranyes però alhora genials i si estàs apunt no et vindrà de nou res que pasi. I la pregunta 4. Escriu un acudit que faig molt i molt de riure de manera que et pugui servir per que quan estiguis trista tel puguis llegir. I el va escriure.  La pregunta és un difícil enigma com diuen “buscant a walli” dons ara dic buscant a............. dóna’t el suficient temps per trobar-te i quan et sentis més trobat i dintre el teu cos, posa aquí la teva experiència i alguna ajuda per que ho pugui fer alguna altre persona. I va escriure alguna cosa unes quantes ratlles vuit quatre d’experiència i quatre d’ajuda.     

L’arbre li va poder explicar que aquella escala de cargol no era com la de qualsevol altre, que era una escala màgica especial per a cada persona que la feia servir. També li va explicar, que en aquesta escala era l’escala de les necessitats i que cada esglaó era adaptat a les necessitats de cada persona que hi passava.

La noia, va baixar lentament els esglaons i va poder comprovar que mentre ella baixava s’anava construint una petita ciutat a la seva mida, feta per ella, amb tot el que ella necessitava. Quan ella va acabar de baixar l’escala es va sentir diferent, estava orgullosa de estar aquí, ja que creia que ho necessitava, estava tranquil·la , animada, oberta per tot el que pogués fer falta, més segura d’ella mateixa entre d’altres coses. Però la noia encara es sentia sola, tot i que no hi estava tant. Estava acompanyada de les fades i de tot el que es trobava pel camí.

Tot i això estava una mica trista, ja que ella encara es recordava de la seva tieta i quan la recordava no podia més i es posava a plorar. Tot i això ella va agafar les seves forces per torrar endavant i anar seguint el camí que havia de fer. De cop i volta, va sentir una música que venia de molt lluny, i mentre caminava lentament pel llarg i fosc carrer del qual estava ple de escarabats taràntules i rats penats, els escarabats els havia de xafar, amb unes estisores que li varen aparèixer va haver de tallar les taràntules i amb unes espelmes enceses que hi havia al voltant del carrer va haver de cremar els rats penats i en fer tot això va poder treure’s els problemes de sobre i ser una mica mes feliç d’això li varen sortir unes roses blaves amb bons sentiments. Al acabar li va sortir la petita carta amb l’ajuda: escolta el teu cor i sentiràs el que necessites et convé o et fa falta, només així podràs trobar diferents camins cap a la felicitat. I la pregunta 5. Aquí et poso dos dibuixos busca les diferencies que hi ha entre l’un i l’altre si les trobes totes podràs trobar les teves diferencies del que tens i el que no, per ser feliç.  del qual estava ple de  va veure un follet que estava cantant i un altre tocant la flauta.

Ells li varen preguntar - ¿quan balles com et sents?- la noia, no va poder contestar per que s’ho estava pensant. Immediatament després, es va posar a ballar, per comprovar-ho, ella de totes maneres ja estava una mica més feliç, havia arribat a la primera punta de l’estrella, i ballar la va acabar d’animar una mica més. La noia després d’haver ballat una estona, els hi va dir la resposta, va dir – si, em sento molt més bé, una mica més feliç, però tot i això, encara suposo que em queda molt de camí per fer mentre camino tinc alguns pensaments al cap penso en la família.   

Ells, ho van deixar per resposta bona, la varen deixar passar; i al passar se li va aparèixer el petit sobre amb el consell que deia: no t’aturis mai, la vida passa i si ens aturem el temps passa igual i després voldríem haver fet coses que aturant-nos no hem pogut fer. i la pregunta 6. Es vasa en la confiança, posa al sobre gros algun objecte que postís a sobre i sigui molt important per tu, durant el viatge has de confiar en que no pesarà res i tornarà, i al final..... . Més tard ella tot caminant per aquell camí estret, va trobar un forat a terra on hi va caure i hi havia un esperit esperant-la per fer-li la seva pregunta, li va dir – Que és el que fereix més els teus sentiments?- ella es va posar a pensar i de cop i volta es va assentar al costat de l’esperit tot pensant, però de cap manera no tenia la resposta.

La noia, va començar a caminar i just al davant es va trobar un camp verd ple de cuques de llum i gira-sols. Immediatament després, trobant-se al mig del camp, acompanyada de follets ballarins, ja que no els hi havia pogut donar la resposta, i dels follets de llum, va observar una margarita assenyalada i immediatament la va agafar del terra. Va fer el m’estimo no m’estimo per saber el seu estat d’ànim i va poder comprovar que encara no s’estimava prou. Tot i això li va aparèixer el petit sobre amb el consell: primer pensa i després fes que sinó les coses no et sortiran mai bé, si primer actues i després penses tindràs el cap com una cacatua. I la pregunta 7. Fes una llista de les coses que tinguin mes valor a la teva vida. I va escriure-ho.

Al cap d’una estona, va voler respondre la pregunta dels follets ballarins i va dir – el que més tristesa em dona és pensar i recordar la meva tieta que ja no hi és i està al cel, i també pensar amb com hauria estat el meu tiet que jo no he conegut mai.-. respondre, li va donar més seguretat en ella mateixa i més camí fet, vers el que li quedava per fer.

Quan la noia va acabar de respondre, els follets ballarins varen marxar i tot caminant i fent camí, al mig del camp se li va obrir una porta màgica de l’estat d’ànim que només la podien obrir les persones que estiguessin tristes. Immediatament ella va obrir la porta i va entrar en una sala plena de papallones estranyes. La noia es va fixar en aquelles eren diferents de les que havia vist fins ara.

Aquelles tenien alguna cosa diferent, especial. Estaven plenes de colors i tenien sis ales enlloc de quatre, dues no es podien veure ja que nomes les obrien per volar cap a una altre banda. En aquesta sala, hi havia un fil molt gros de color blanc i les papallones hi estaven al damunt. La noia estava trista i sabia recordat de la seva avia i havia pensat que com deuria ser el seu tiet. També es va posar trista, ja que ella no el podia conèixer. Llavors va ser quan va entrar a la sala.

En el precís instant en que va entrar, va veure un arc iris de colors a la sala, ja que totes les papallones s’havien posat a volar per la sala. Quan ella va ser a dintre va poder veure que les papallones es posaven al fil.

N’hi havia una que feia la metamorfosi. Es transformava en una de més gran i més bonica. La noia va començar a estar millor i de cop es va girar enrere i va comprovar que ja no hi havia la porta d’entrada. Al seu davant hi tenia les papallones i elles tapaven una altre porta més petita que era la sortida de la sala.

Es va acostar i va mirar d’obrir la porta. El primer cop no va poder, ja que ella no tenia paciència ni força de voluntat encara. En un instant la noia va mirar les papallones i va reflexionar, mirar les papallones la podia ajudar a agafar força de voluntat. Desprès va provar d ‘obrir la porta i se li va obrir.  I al obrir la porta li va sortir un sobre amb un consell: qui persevera amb allò que bol ho acaba aconseguint. I la pregunta 8. Quin és el teu objectiu que et fa perseverar? I ho va escriure. Quan va deixar la sala amb les papallones, va entrar en una selva on hi havia un llac.

Aquest llac es deia “vassall de llàgrimes” i en aquest llac l’aigua estava feta de llàgrimes que treien les persones tristes quan pensaven en coses tristes. A la noia li va fer gracia de banyar s’hi i quan va ser dintre el llac, va poder mirar el que ella volia, dintre hi veia reflectit el reflex del seu tiet i el seu tiet li va dir que gracies per haver cuidat tant bé a la meva dona. Per això era el cel amb ell. La noia va estar molt contenta, ja havia arribat a la segona punta de l’estrella amb poc temps. Tot i això encara es sentia molt sola. Per això li va sortir un altre sobre amb un consell: para molta atenció en els rètols i cartells del camí i sabràs bé tota la informació. I la pregunta 9. Fes memòria. Recorda’t dels ultimes cartells que has vist escriu que posaven i que havies de fer i com eren i que eren. La noia ho va escriure.    

De cop i volta, la noia va sentir un soroll i va poder comprovar que el seu tiet s’esfumava, però tot i això no va estar trista, ella no es va poder quedar allà, immediatament després que el seu tiet marxes, va continuar el seu camí.

Més tard, va trobar un arbre molt gros que en deien l’arbre encantat, l’arbre de la felicitat, i ella s’hi va seure sota per poder escriure. Estava escrivint una nota, que posava SOS ajudeu-me a trobar-me i a ser feliç. L’arbre seguidament li va dir que això no la podia ajudar ningú, nomes podia ser ella qui ho havia de trobar sola quan ella volgués. Al cap d’una estona quan la noia estava sentida sota l’arbre li va aparèixer un paper i un llapis i al paper hi havia un títol posat que deia “carta a mi mateixa”. I ella va començar a escriure hola soc la teva vida i vull escriure els millors moments d’aquesta vida, els que han passat i els que estan passant. I es va posar a escriure. Més tard va agafar dues fulles de l’arbre i les va posar al sobre gros.   

 Després la noia va voler buscar més maneres de felicitat i va continuar el camí. En un tros enllà, va sentir que l’arbre la cridava i es va parar un moment, li va dir que per trobar-la havia d’arribar al mig de l’estrella i per arribar-hi havia de passar totes les puntes abans. Li va dir que a cada punta, trobaria uns consells de com trobar-se i uns de com ser feliç. I va continuar el camí.

Camina que caminaràs es va trobar un banc i va seure ja que estava cansada, i tenia una botella d’aigua del follet i va fer-ne un glop, tenia set, seguidament va continuar el seu camí.

Portava una motxilla màgica, per que quan se la posava a l’esquena, se li tornava invisible i ningú no sabia que la portava amb una ampolla d’aigua a dintre també màgica era aigua de felicitat. Al seguir el camí una mica més feliç, no estava preocupada per casi res.

Va seguir caminant, sense parar, i més alegre perquè l’arbre l’havia ajudat. De cop es va trobar pujant una escala molt llarga que no s’acabava mai, aquesta escala era més i més llarga i al final hi havia una porta, que ella per entre els ulls la podia veure mentre pujava l’escala poc a poc. Era una escala especial, secreta, tenia molts o pocs esglaons depèn de cada persona. Eren esglaons que podien marxar o quedar-se l’escala dels sentiments i la porta màgica secreta.

Lentament la noia es va trobar pujant l’escala i no sabia que hi feia. Això la feia estar molt confusa i això feia sortir mes esglaons a l’escala – Que per que hi ha una escala?- això no ho sap ningú.

Va acabar de baixar l’escala i volia obrir la porta, però a la porta hi posava un enigma per poder-la obrir. Hi havia una petita margarita al cim de la porta i a la porta hi posava: agafa la margarita i fes si ets feliç o no. La noia la va agafar i ho va fer. Li va sortir que era feliç, va deixar la margarita, i al deixar la flor a la porta se li va obrir. Al obrir-se la porta, li va sortir un petit sobre on hi havia un consell: fes el que et dicti el teu cor i seràs més a prop de aconseguir la felicitat i una pregunta. 10. Has de dir de les flors “gallarets” de quin color son cada una, vull dir els galls, les gallines i els pollets? I va contestar. Ella ja havia arribat a l’altre punta de l’estrella i ella estava molt millorada.

De cop es va donar compte que començava a flotar i a tenir menys pes, i es va donar compte que estava dintre d’una bombolla, va mirar i va comprovar que estava pujant, adonant-se  que estava dins d’una ampolla de Cerveza, o no? De cava. Pujava lentament i de cop va sortir molt contenta i la bombolla va petar, ella estava dintre el got i va sortir poc a poc abans que aquell gegant que hi havia a fora, s’anés a beure el got ple de cava i ella anés a petar a la seva panxa. Estava nerviosa, però s’havia sortit ara ja estava fora de la casa i seguia caminant poc a poc pel camí. De cop enmig del camí li va aparèixer un paper que preguntava quin és el típic color dels cavalls dels cow boys? Ella va cridar a l’aire “Marró” i llavors al seu davant va aparèixer un cavall blanc que portava escrit a la panxa  “Monta’m” i també duia enganxat al coll un petit sobre amb un consell: la felicitat és només un sentiment, vol dir que nomes el pots gaudir i sentir, però no la pots mirar, ni tocar, ni descriure. Però si que pots descriure algunes coses o moments d’ella. 11. Escriu algunes coses i moments que et facin feliç. I ho va fer.     

Es va trobar una altre porta, que ella li semblava que no la portava enlloc, però si que la portava en algun lloc, defet totes les portes han de portar a algun lloc? ¿O no?, a davant de la porta, es va adonar que hi havia un rètol que posava: Totes les portes s’obren i es tanquen el lloc que has estat per portar-te en un altre de nou, tanquen el passat per obrir-te el futur i fer-lo present. Llavors tenia moltes ganes d’obrir la porta i es va adonar que tenia la clau a la butxaca, va anar a parar en un lloc estrany i fosc que a mida que va anar entrant es va anar obrint la llum i es va poder veure que hi havia una piscina que deia: desitja i ho trobaràs i ella es va tirar a la piscina i anava nedant mentre va desitjar poder estimar a la seva família. Aquella piscina era especial et feia complir els desitjos de la persona i li va agradar molt. També li va servir per coneixeries mes a ella mateixa i tot fent camí damunt el cavall que l’esperava fora de la piscina va anar superant la por que tenia. Tot això se li feia molt estrany i intentava recordar per que estava aquí i com hi havia entrat, però no ho recordava de cap manera. Les coses cada cop eren més difícils i va poder comprovar que la vida anava fent el seu curs i que tot te coses bones i coses no tant.

Més tard, va mirar i va veure que hi havia una cadira amb una taula per seure i va seure per poder pensar en tot el que li estava pesant, al seure li van aparèixer una tetera una capsa amb infusions i un got i una sucrera i va poder fer el la infusió i menjar algunes galetes que hi havia també a la capsa. També va poder comprovar que no li quedava gaire camí per el final i ella tenia el desig d’acabar el camí i saber que pesaria al final i això la va animar. Ara estava més contenta, podia fer mes coses, i seguint el camí. Estava una mica confusa ja que seguir aquest camí li agradava, però no sabia si era lo correcte i a cada pas del camí s’ho preguntava. Va seguir caminant el camí i més feliç. El que la feia molt contenta però, era que ara i ho va dir cridant per que ella volia que tothom se n’enteres, que tot el que li passava aquí eren coses que la feien feliç, per que eren coses que o li agradaven molt o la feien estar contenta o la feien riure o més i va poder cridar -“SOC FELIÇ!” però al final de l’estrella estic segura que encara ho seré més-. 

Tot caminant la noia va superar la ràbia que portava dintre ja que part del camí va poder cridar per treure totes les males experiències que li quedaven. Tot seguin el camí va veure que se li acostava una cosa, però ella no sabia que era ja que estava una mica lluny. Quan es va haver-se acostat va poder comprovar que era una fada i es va estranyar que la fada fos allà. La fada li va preguntar com és que ella estava trista si fins ara ella tot li anava bé, de cop la noia es va tornar a posar contenta i ara més que mai, la fada li va fer adonar de moltes coses que ella no veia, ja que tot el que li anava malament ho treia cap en fora i se li feia molt gros, i per això el recordar-li la fada la va fer més contenta que mai.

Tot fent el camí la noia es va trobar un pou i es pensava que era el del final del camí i del recorregut que havia de fer, però no era pas el final, ja que davant aquell pou posava no m’obris aquí no hi ha el final. Aquell pou estava ple d’aigua i era per la gent que estaven cansats del camí per si tenien set. La noia va deixar de preocupar-se i va beure que el pou estava ple d’aigua i de seguida va voler-ne testar una mica al provar-la li van marxar totes les preocupacions era el pou de les despreocupacions i la gent al veure’n deixaven d’estar preocupats.

Va seguir fent el camí poc a poc, estava enmig del camí quan es va trobar un conill que tenia molta presa que feia tard i no sabia on anava, es pensava que no feia el camí correcte, aquell conill, li va preguntar, li va preguntar si havia vist una noia que es deia Alicia. Li va dir que en aquest laberint nomes hi era ella i per tant s’havia equivocat ella no es deia pas Alicia. Ba continuar el camí i el conill va mirar de trobar la sortida.

Tot caminant, la noia es va trobar un mag que li va regalar una carta, molt especial, era una carta de tany real en tampany gran i tenia braços i cames, peus, mans i cap i n’hi havia mes d’una de cartes. També es va trobar uns escacs gegants i va haver de dirigir una partida. Li van complicar molt, les peces tenien vida i es picaven entre elles. Les cartes duien flors a les mans i cartes normals que li varen donar a la noia i ho va desar en el sobre gros. En trobar-se els escacs va comprovar que hi faltava un cavall que era el que ella tenia i el va aparcar al taulell d’escacs per poder continuar la partida, llavors ella va seguir fent el camí caminant.

Ella era la reina d’aquell laberint, i no volia tornar per estar sola, no volia estar sola per res. Tot fent camí, la noia es va trobar un amb un pensament i al cap d’una estona li va aparèixer una vareta màgica a la ma i va poder transformar el pensament en formiga i la va deixar marxar. Es va quedar atrapada en el seu somni. De cop es va trobar en una pista d’atletisme i es va trobar corrent ella contra un gos però va guanyar ella. La seva força i valentia la va fer guanyar, superar se.      

La noia es va trobar afortunada, amb tota la seva realitat per davant i quasi tot li havia sortit bé; tot el que s’esperava si. Tot caminant es va adonar que ja havia arribat al final i li va aparèixer un cofre que deia posa tots els sobres petits el sobre gros i petons abraçades i moments de felicitat, fotos escrits, ets aquí a dintre i tot creient en que ella podia li va aparèixer la clau per poder-lo obrir i al posar-ho tot a dintre va tancar fort i la clau i el cofre es van esfumar entre la pols de purpurina daurada que va aparèixer. Al final estava cada vegada més a prop. Ella es volia quedar però no podia. Allà dalt hi havia algú que l’esperava però ella no ho sabia pas. De cop es va veure com la seva anima s’esfumava d’aquell recorregut. Ella es volia posar a dintre, però no va poder, per que de cop i volta,  es varen sentir unes veus dintre el seu cap i al seu costat que van fer compte enrere, es va sentir un soroll i l’anima es va esfumar. De cop l’anima de la noia va acabar sortint del cos que encara estava allà i es va posar al seu cos recolzat allà fora al pou, dormint.  Al cap d’uns moments, ella es va despertar i es va adonar que tot havia estat un somni i que estava més feliç que mai. Ella encara vivia amb la seva tieta i encara no l’havia pas perdut i va dir que estaria amb la seva tieta tot el temps per no perdre-la mai. Va veure la seva Tieta, li va fer una forta abraçada i estava molt contenta de que ella fos aquí i que la pogués abraçar cada dia. Tenia tot el que necessitava. Era feliç. Havia guanyat era un somni espectacular. Era el seu somni.

Però tot i això tenir-ho tot no fa la felicitat, mes aviat porta tristesa dolor i altres coses que no es poden descriure. Per ser feliç un ha d’estar-ho amb el que té, o fa falta.  

Al final la noia es va quedar adormida en un prat al costat de la seva Tieta; en el seu somni, va tornar al país de la felicitat, i com que n’era la reina estava allà per ajudar a tota la gent qui hi anava, la gent que ho necessitava, abans però, es va trobar uns follets, que li varen fer una proba per poder comprovar si estava preparada per regnar. Li varen dir: -aquí et deixem cinc escuradents; Per a la primera prova, només en necessites quatre i has de muntar un quadrat, cosa que ella va fer perfectament, i la segona els necessites tots cinc i has de muntar una caseta, per simular allà on tindràs el teu regne quan siguis aquí, i ho va fer també perfectament, i resolent aquests dos últims enigmes, va poder regnar sense problemes fent el pacte de trobar-se en aquest país cada nit per així poder ajudar a tota la gent que hi vagin en busca o ajuda de la felicitat.

Llavors, va ser quan finalment es va despertar del somni, tenia la seva tieta al costat, però quan es va despertar, es va trobar damunt seu una flor i llavors va ser quan es va adonar que aquell somni havia estat totalment real. Ple, de tot lo bo d’ella mateixa; Seguretat,  felicitat.......i tot.  ¡FI!             

                  

                           

VULL POSAR UNS PETITS CONCELLS QUE PODEN SERBIR TOTS SON A BASE D’EXPERIENCIA:

DIARI DE TU MATEIX: