METAMORFOSI DE LA
VIDA:
Hi havia
una vegada una noia que era alta, molt prima, rossa, ulls negres, i uns 17
anys. Tenia moltes ganes de fer coses; resulta que aquesta noia vivia molt sola
dalt d’una muntanya molt alta. Aquesta muntanya era molt maca i sovint estava
nevada i en això deixava un paisatge molt agradable i acollidor, tenia moltes
flors, molts animals, i molts dies, hi feia sol i calor. La casa era petita, molt acollidora; i de pagès. Un dia que la
noia estava asseguda al prat de davant de la casa, de sobte va canviar el temps
i va començar a fer un sol de molta calor. La noia es va acalorar molt, i
ràpidament, va posar se a córrer, un moment i va esperar a que passés aquella calor.
Ja que no li agradava gaire la calor, però sabia que algun dia o altre n’havia
de fer.
Al jardí
tenia un arbre que li agradava molt, perquè ella deia que cada fulla d’aquell
arbre era especial. D’aquest arbre en deia “l’arbre màgic” i mirar l’arbre i
les fulles li agradava molt. Ella estava mirant l’arbre i comptant cada una de
les fulles, per que no sàvia si n’hi havia caigut amb el canvi de temporada o
no i tot comptant les fulles, li va començar a entrar son i al cap d’un moment
es va quedar ben adormida sentida amb l’arbre al darrere i l’esquena recolzada
al tronc de l’arbre. De cop i volta, va començar a somiar i al costat de la
seva casa s’hi va trobar un pou molt
gros que estava tapat perquè ningú l’havia anat a mirar per saber què hi havia
dintre; tot i això, ella ja sabia que en aquella casa n’hi havia agut un ja que
la seva tieta li’n havia parlat i li havia explicat el que ella en sabia. Tot i
que ella no s’ho creia, la seva tieta li havia dit que era un pou molt estrany
perquè la gent del poble de sota la muntanya, de la casa, que abans havia estat
de la seva tieta, deien que aquell pou podia portar a un altre món desconegut, i
que la gent que ho havien intentat alguns se’ls havia endut; i d’aquests, molts
no havien tornat mai.
La noia
no en sabia res d’això. Però pensava que el pou estava embruixat, i de fet,
tenia ganes d’esbrinar-ho, però es deia que què faria si després no podia
tornar a casa seva, i estava en dubte. No sabia què fer perquè, de ganes, ja en
tenia,... I anava rumiant què podia fer per desvetllar el misteri sense córrer
cap risc. Després de donar-hi voltes i més voltes, va arribar a una conclusió: -si
només el destapo un xic i el miro una mica segur que no passarà res. Ja el
tornaré a tapar i no haurà passat res. Però li costava decidir-se.
Un dia,
quan va anar a rentar la roba al riu, ja que no tenia màquina per rentar-la,
mentre ella estava rentant la roba, es va trobar una fada que li va dir que no passava
res si obria el pou i se’l mirava o s’hi posava a dintre. La fada li va dir que
li agradaria molt i que ella no estaria pas sola. I al cap d’uns dies la noia
va decidir que obriria el pou, perquè tenia moltes ganes de saber què hi havia
i també molta curiositat. La fada, també li va explicar molt resumidament i en
poques paraules, que començaria un viatge especial en el qual ella no se’n
penediria mai d’haver-lo fet. I després de sentir aquelles belles paraules tant
tendres i suaus és com es va poder decidir a obrir el pou i tirar endavant en
aquest viatge el qual ella no en sàvia res però tenia molta curiositat per saber-ho.
Quan va
anar al pou es va quedar molt sorpresa: la porta del pou no es podia obrir així
com així. Davant del pou hi havia una altra fada semblant a la que es va trobar
al riu, però més petita, que li va dir que havia de resoldre un enigma per
poder obrir la porta. I li va preguntar: – Quin és l’animal que primer camina
amb quatre potes, després amb dues i més tard amb tres?-, la noia s’ho va haver
de pensar durant molta estona , però no li sortia, i al final li va sortir, i
va dir: -Ja ho tinc! I va respondre- És l’home. Primer la fada va dir que no
era correcta, però després de parlar amb les altres fades, li va dir que era la
resposta correcta i li va donar un joc de claus perquè anés provant fins que
trobés la clau que obria la porta del pou; seguidament també li va donar un
sobre groc que li va dir, - és molt important que te’l llegeixis, però una cosa
primer has d’obrir la porta i llavors abans de baixar has d’obrir el sobre,
llegir lo amb molta atenció i captar tota la informació ja que et serà molt
important i de molta ajuda, també has de contestar la pregunta que hi ha en el
sobre i deixar-la escrita, pot ser que més endavant la necessitis, no se sap
mai-.
Al cap
d’una estona de provar les claus, va aconseguir obrir la porta rodona que obria
el gros i llarg pou, i va mirar a través del pou. A simple vista li va fer molta impressió, però
al mirar per segona vegada, va veure una ombra que li deia que es tirés a
través del pou, que no li passaria res. Ho va pensar uns moments, mentre llegia atentament el sobre i contestava
la pregunta el sobre deia: pel camí aniràs trobant diferents proves has de
posar aquí a dintre el que et cridi mes l’atenció de cada prova una cosa de
cada i també alguns petits sobres que t’aniràs trobant. i tot seguit va decidir
tirar-se a través del pou, tot i que no sabia com seria i què s’hi trobaria,
però, de totes maneres, pensava que el pou era màgic i que la portaria a un món
diferent, exterior d’aquest i amb moltes coses noves.
Així,
doncs, es va tirar a dins
del pou, amb el sobre sota el braç, i quan anava baixant, fent camí, no parava
de mirar petites finestres als dos costats de la paret i estrelles a sobre seu
que ella no sabia què significaven, però pensava que segur que les estrelles havien
de tenir algun significat o havien de ser alguna cosa, ella deia per això estan
aquí, per alguna cosa hi deuen ser i va anar baixant mentre que anava mirant
les estrelles i les finestres de cada costat La noia, mentre anava baixant,
s’adonava que hi feien les estrelles al seu voltant i dintre el pou. Aquelles
estrelles estaven al voltant de la noia per que ella estava trista i pensava
que la vida no valia la pena ja que ella deia com que per això no s’havia obert
la porta i per axó hi havia les estrelles.
Aquelles
estrelles que estaven al voltant de la noia, i dintre el pou, eren plenes de la
felicitat que li faltava a la noia, i només es podrien obrir quan la noia
estigués plenament feliç. Per això havia d’arribar al final del pou i per
alguna d’aquelles portes, o totes per trobar la porta que la portaria a un mont
exterior i diferent que la portaria a fer un recorregut cap a la felicitat i
les estrelles que l’hagin acompanyat tot el camí es podran obrir.
Quan va
arribar al final del pou va veure totes aquelles portes i es va confondre una
mica, va estar tota una estona pensant i al final les va acabar obrint totes,
ja que no tenia gens de paciència, fins que va trobar la porta que la portaria
al món exterior on hi havia un camp verd gran i llarg on l’esperava un nan al
final del Prat. Aquest nan quan la noia s’hi va acostar, li va fer una pregunta
–que hi fas aquí?- la noia es va quedar molta estona pensant per que s’havia
que nomes podia respondre dues vegades i la pregunta era complicada, ella es va
quedar en blanc i no sabia que respondre i el nan li va dir que fins que no
respongués correctament no podria passar i continuar el camí.
La noia,
estava cada vegada més confusa i a més sabia que només tenia dues oportunitats,
però de totes maneres ho va voler intentar, i va dir – vinc a buscar la
felicitat- i desprès el nan li va dir que ja podia continuar el camí. I
lleugerament a quatre passes li va sortir el primer sobre que deia: vigila be
amb el que et trobis pel camí res del que et trobis pot semblar el que realment
és. I la pregunta: 1. Digues algun cosa de la vida que t’hagi agradat molt fins
a somriure i sentir-te be? I la noia ho va escriure. Mentre ella anava fent el
seu camí, va començar a pensar, en que li feien moltes preguntes, primer va
pensar que se li feia estrany, però després va adonar-sen que tot el viatge
seria un seguit de preguntes per poder arribar al tema principal al més
important que encara ella no sàvia quin era. Ella feia el seu camí tranquil·la
amb les estrelles al voltant i no es va fixar que una de les estrelles la de
damunt el seu cap, es va posar de color blau, ja que ella havia respost bé la
seva primera pregunta del país del pou. Quan ella va acabar de travessar el
camp ver don havia estat amb el nan, va agafar una flor de color vermell i la
va posar dintre del sobre gros. Tot caminant, va passar per un pont molt
estret, de color gris, que costava molt travessar i que ella es pensava que cauria dalt a baix
del principi del pont, però de sobte va sentir una beu que li va dir, que si
queia no pesava res i que al cap d’una estona es tornaria a trobar posada sobre
el pont.
Que en
aquest país no estem per arribar a l’extrem màxim de la tristesa, sinó que la
gent bé a trobar l’altre extrem que li falta, el de ser tant feliç com es pugui
des del moment en què tens la felicitat. La noia no sabia d’on venia aquella
veu, però haver sentit aquelles paraules la varen fer més forta i deixar allà
en el camp verd aquella por que tenia de travessar el pont, de cop i volta la
noia amb força i valentia va travessar aquell pont i va continuar el seu camí.
Al haver travessat aquell pont li va sortir un altre petit sobre amb l’ajuda:
tot te bones alternatives cap a la felicitat, per tant no s’han de fer cas als
mals pensaments s’han de deixar passar esperant els bons que sabem que tenim i
ja vindran seguidament. I va llegir la pregunta per respondre 2. Que és el que mes t’agrada, mar o
muntanya? I va respondre, per escrit.
Quan
ella ja va acabar de passar el pont, es va trobar que hi havia un bosc ple
d’arbres, que feien com un laberint, difícil de sortir-ne. En aquest laberint
hi havia molts camins. En alguns hi havia fletxes vermelles que senyalaven
l’entrada i en d’altres unes fletxes verdes que senyalaven l’entrada. De cop i
volta es va trobar amb una fada al seu davant i ella li va preguntar lo de les
fletxes. La fada li va dir que les fletxes vermelles indicaven camins tancats i
que no s’hi podia pas passar i les verdes indicaven el començament de camins
per on s’hi podia passar. Mes tard es va trobar una fada que tenia dos tiquets
un de color blau i l’altre verd, tot i que la noia no ho sabia, el tiquet verd
era per entrar al camí de la felicitat i el blau era per entrar al camí de
l’amistat. Al començament del laberint tots els camins estaven tancats, menys
dos, per això la fada, només tenia dos tiquets. La noia no es decidia i li va
preguntar a la fada de què servia triar un tiquet, i la fada li va dir que
servia per escollir el camí que començaries del laberint. La noia no ho entenia
perquè pensava que tant se’n feia quin camí agafar i que en podia agafar qualsevol
que ella pensava que agafar el que se li poses primer al davant. Més tard quan
va acabar d’explicar això a la fada, la fada li va dir que si no tenia tiquet
els camins no la deixarien pas passar i que alguna vegada a la vida s’ha de
començar per escollir, i que tots alguna vegada a la vida ens hem trobat
obstacles que ens han fet escollir. Al cap d’una estona la noia va triar el
tiquet blau i la fada li va dir que era el tiquet de l’amistat, ho posava per
escrit, i la noia va començar el seu nou camí. Aquí també li va sortir un sobre
però més petit nomes portava un consell i una cosa que havia de fer. El consell
era: no et fiïs sempre del que et diuen fiat mes del que penses i de la
realitat que passa i aniràs més be. ·quan hagis passat el camí posa el tiquet
dintre del sobre gros per guardar.
La noia
va agafar el tiquet i va començar a fer camí, per un petit camí que al davant
hi havia uns arbustos. Aquest camí era el que li havia dit la fada, segons la targeta
que ella havia escollit. La noia, havia agafat aquesta targeta, pensant que era
la correcte i el més convenient per a ella, tot i la seva inseguretat i el seu
encara caràcter trist. Quan la noia va començar a caminar, estava molt trista ,
però cada vegada tenia més seguretat en ella mateixa, aquesta seguretat d’ella
va fer, que pugues començar el seu camí , quan la noia va començar el camí es
van obrir els arbustos que ella tenia el seu davant i varen deixar entreveure
una porta grossa feta d’or amb una fletxa vermella que assenyalava el pany i la
fletxa, posava obre’m i tindràs un pas més cap a la felicitat.
La noia abans
d’obrir la porta, li va preguntar a la fada -¿ on he d’arribar per trobar la
felicitat? I la fada li va dir que havia d’arribar al mig del laberint. Llavors
la noia li va preguntar com hi podia arribar
i la fada li va dir que el laberint te forma d’estrella, i que per trobar
la felicitat havia de passar totes les puntes i l’ultima la portaria al mig del
laberint, i podria trobar la felicitat. Quan ella sigues al mig, ja trobaria la
sortida, però per sortir hauria de passar tres probes. I una altre desprès més
important.
La noia
li va preguntar quines eren aquestes probes, la fada li va dir, que fins que no
trobés el mig no ho podria pas saber, ja que ella no li podia contestar per que
si ho feia la farien fora del país, ja que en aquest país diuen que és més savi
el que calla que el que parla mesa i que un aprèn tot sol el que vol saber a
base d’anar-ho fent. La noia mes tard, ja volia entrar, la fada li va explicar
que havia de fer per poder obrir la porta, que havia de ensenyar la targeta i pesar-la
per la ratlla del costat del pany de la porta. La fada li va explicar que en
aquest país tenien totes les dades de tothom i en sabien els estats d’ànim.
També li va dir que aquesta porta només s’obria quan la persona estava trista.
La noia seguidament, va posar les dades a la targeta i va mirar d’obrir la
porta posant la targeta al costat del pany de la porta i seguidament es va
obrir la porta. I tot seguit ella es va posar la targeta dintre el sobre gros
que portava sota el braç. Més tard quan ella ja havia entrat dintre el camí, la
porta es va tancar immediatament i els arbustos la varen tornar a tapar per que
ningú la pogués trobar.
Més
tard, la noia es va posar a caminar, mentre ella caminava, el camí s’anava
omplint de flors, per així fer del viatge mes bonic i més de color de la
primavera. De cop i volta, la noia es va aturar i es va posar a mirar una flor
que li agradava molt, i al cap d’una estona quan es va girar, va mirar i va comprovar
que hi havia un banc on ella de seguida es va estirar per poder descansar, tot
i que al seure ja va estar descansada i va seguir caminant fins que va arribar
a una sala plena de marietes de colors que guardaven un xilòfon que per fer-lo
servir ella va haver de trepitjar totes les marietes una per una per que es posessin
a volar, al cap d’un moment es va anar veient el xilòfon i ella va haver de
tocar una melodia sentimental la qual el xilòfon va convertir els mals
sentiments en bons, després la noia va acabar de trepitjar les marietes i totes
varen volar i sortir per una porta que després va sortir ella per continuar el
seu camí. Seguidament es va trobar el sobre que li deia el consell i pregunta
tot en una i deia: 3.troba la marieta vermella és la te els punts blancs i no
vola quan la trobis posa-la al sobre gros serà una gran ajuda per tu. De cop,
va veure una cosa que brillava molt al final del camí seguit de la porta i ella
es va posar a córrer per poder esbrinar que era. Al principi, no ho podia veure
, però va comprovar que era una Font. Va veure que no rajava aigua i de cop es
va posar a plorar per que li havien vingut molt bons records d’alguns bons
moments que ella havia passat junta amb la seva tieta. La Font es va posar a
rajar i ella al cap d’una estona va parar de plorar per què va veure la seva
tieta al davant i li va dir que no patís que ella ja estava bé.
Al cap
d’una estona ella, va tornar al banc, per que estava molt cansada i va poder comprovar
que les flors es transformaven en arbres. Plens de enigmes, en un tangram que deia fer-me, i en un altre uns
triangles enganxats i l’enigma deia desfés-me i el títol deia “FENT I DESFENT
APREN L’APRENENT”. I seguidament va fer
el tangram i desfer els triangles que la varen deixar més tranquil·la i ser
forta per tirar endavant.
Aquella
Font que s’havia trobat la noia, era la Font dels sentiments i només rajava
quan una persona estava trista. Quan la persona estava trista li llegia els
bons sentiments i immediatament els hi feia realitat per que aquella persona pogués
deixar d’estar trista. I així la noia ja no va estar tant trista, però ella
encara ho estava una mica per que encara li quedava molt de camí per fer i
arribar al mig del laberint, per poder sortir havent trobat tota la felicitat
complerta per a ella.
La noia asseguda
al banc, el camí tot ple d’arbres, va veure un arbre, un dels quals no li havia
trobat cap enigma encara, que tenia les flors roses. Va pensar que aquell arbre
era molt bonic i que tenia alguna cosa que el feia especial i alguna cosa que
la feia feliç a ella. Aquell arbre l’estava cridant i ella no se’n va adonar
fins al cap d’una estona.
La noia
lentament s’hi va acostar i es va asseure sota l’arbre, recolzada al tronc.
L’arbre li va dir - ¿com estàs? I la noia va pensar, i més tard va meditar ja
que l’arbre també li havia dit que ho fes.
De
sobte, la noia es va adormir “dintre del somni i poca estona”. Quan es va
despertar, li va dir l’arbre que, mentre ella dormia, que ella no havia pas
somiat. Més tard, li va ensenyar una porta secreta que tenia al tronc, i li va
dir – mira noia, quan m’hagis respost, hauràs de passar per aquí però, primer, m’has de respondre.
Quan se t’obri la porta ja arribaràs a la
primera punta de l’estrella, les fades vindran tot el camí amb tu; ara ja les
tens de color taronja i canviaran de color al arribar a la primera punta de
l’estrella.
La noia,
tot somrient, va pensar en com ho podia fer per trobar la resposta que l’arbre
li havia preguntat. Es va estar tota una estona pensant i mentre pensava la
resposta, va poder comprovar que l’arbre li queien les fulles, poc a poc i una
darrere l’altre. De sobte l’arbre li va dir – si m’ han caigut totes les fulles
i no m’has respost bé jo em moriré i els altres arbres també- . De cop i volta
la noia va pensar i de seguida se li va acudir la resposta. I va dir – jo estic
trista i soc aquí per trobar la felicitat i deixar la tristesa- immediatament després
de la resposta l’arbre se li va poder obrir la porta secreta on hi tenia una
escala de cargol. Abans de poder baixar l’escala li va aparèixer el sobre amb
l’ajuda: estar sempre alerta pel que pugui passar estar sempre apunt per que si
be aquí poden passar coses estranyes però alhora genials i si estàs apunt no et
vindrà de nou res que pasi. I la pregunta 4. Escriu un acudit que faig molt i
molt de riure de manera que et pugui servir per que quan estiguis trista tel
puguis llegir. I el va escriure. La
pregunta és un difícil enigma com diuen “buscant a walli” dons ara dic buscant
a............. dóna’t el suficient temps per trobar-te i quan et sentis més
trobat i dintre el teu cos, posa aquí la teva experiència i alguna ajuda per
que ho pugui fer alguna altre persona. I va escriure alguna cosa unes quantes
ratlles vuit quatre d’experiència i quatre d’ajuda.
L’arbre
li va poder explicar que aquella escala de cargol no era com la de qualsevol
altre, que era una escala màgica especial per a cada persona que la feia
servir. També li va explicar, que en aquesta escala era l’escala de les
necessitats i que cada esglaó era adaptat a les necessitats de cada persona que
hi passava.
La noia,
va baixar lentament els esglaons i va poder comprovar que mentre ella baixava
s’anava construint una petita ciutat a la seva mida, feta per ella, amb tot el
que ella necessitava. Quan ella va acabar de baixar l’escala es va sentir
diferent, estava orgullosa de estar aquí, ja que creia que ho necessitava, estava
tranquil·la , animada, oberta per tot el que pogués fer falta, més segura
d’ella mateixa entre d’altres coses. Però la noia encara es sentia sola, tot i
que no hi estava tant. Estava acompanyada de les fades i de tot el que es trobava
pel camí.
Tot i això
estava una mica trista, ja que ella encara es recordava de la seva tieta i quan
la recordava no podia més i es posava a plorar. Tot i això ella va agafar les
seves forces per torrar endavant i anar seguint el camí que havia de fer. De
cop i volta, va sentir una música que venia de molt lluny, i mentre caminava
lentament pel llarg i fosc carrer del qual estava ple de escarabats taràntules
i rats penats, els escarabats els havia de xafar, amb unes estisores que li varen
aparèixer va haver de tallar les taràntules i amb unes espelmes enceses que hi
havia al voltant del carrer va haver de cremar els rats penats i en fer tot
això va poder treure’s els problemes de sobre i ser una mica mes feliç d’això
li varen sortir unes roses blaves amb bons sentiments. Al acabar li va sortir
la petita carta amb l’ajuda: escolta el teu cor i sentiràs el que necessites et
convé o et fa falta, només així podràs trobar diferents camins cap a la
felicitat. I la pregunta 5. Aquí et poso dos dibuixos busca les diferencies que
hi ha entre l’un i l’altre si les trobes totes podràs trobar les teves
diferencies del que tens i el que no, per ser feliç. del qual estava ple de va veure un follet que estava cantant i un
altre tocant la flauta.
Ells li
varen preguntar - ¿quan balles com et sents?- la noia, no va poder contestar
per que s’ho estava pensant. Immediatament després, es va posar a ballar, per comprovar-ho,
ella de totes maneres ja estava una mica més feliç, havia arribat a la primera
punta de l’estrella, i ballar la va acabar d’animar una mica més. La noia després
d’haver ballat una estona, els hi va dir la resposta, va dir – si, em sento
molt més bé, una mica més feliç, però tot i això, encara suposo que em queda
molt de camí per fer mentre camino tinc alguns pensaments al cap penso en la
família.
Ells, ho
van deixar per resposta bona, la varen deixar passar; i al passar se li va aparèixer
el petit sobre amb el consell que deia: no t’aturis mai, la vida passa i si ens
aturem el temps passa igual i després voldríem haver fet coses que aturant-nos
no hem pogut fer. i la pregunta 6. Es vasa en la confiança, posa al sobre gros
algun objecte que postís a sobre i sigui molt important per tu, durant el
viatge has de confiar en que no pesarà res i tornarà, i al final..... . Més
tard ella tot caminant per aquell camí estret, va trobar un forat a terra on hi
va caure i hi havia un esperit esperant-la per fer-li la seva pregunta, li va
dir – Que és el que fereix més els teus sentiments?- ella es va posar a pensar
i de cop i volta es va assentar al costat de l’esperit tot pensant, però de cap
manera no tenia la resposta.
La noia,
va començar a caminar i just al davant es va trobar un camp verd ple de cuques
de llum i gira-sols. Immediatament després, trobant-se al mig del camp,
acompanyada de follets ballarins, ja que no els hi havia pogut donar la
resposta, i dels follets de llum, va observar una margarita assenyalada i immediatament
la va agafar del terra. Va fer el m’estimo no m’estimo per saber el seu estat d’ànim
i va poder comprovar que encara no s’estimava prou. Tot i això li va aparèixer
el petit sobre amb el consell: primer pensa i després fes que sinó les coses no
et sortiran mai bé, si primer actues i després penses tindràs el cap com una cacatua.
I la pregunta 7. Fes una llista de les coses que tinguin mes valor a la teva
vida. I va escriure-ho.
Al cap
d’una estona, va voler respondre la pregunta dels follets ballarins i va dir –
el que més tristesa em dona és pensar i recordar la meva tieta que ja no hi és
i està al cel, i també pensar amb com hauria estat el meu tiet que jo no he
conegut mai.-. respondre, li va donar més seguretat en ella mateixa i més camí
fet, vers el que li quedava per fer.
Quan la
noia va acabar de respondre, els follets ballarins varen marxar i tot caminant
i fent camí, al mig del camp se li va obrir una porta màgica de l’estat d’ànim
que només la podien obrir les persones que estiguessin tristes. Immediatament
ella va obrir la porta i va entrar en una sala plena de papallones estranyes.
La noia es va fixar en aquelles eren diferents de les que havia vist fins ara.
Aquelles
tenien alguna cosa diferent, especial. Estaven plenes de colors i tenien sis
ales enlloc de quatre, dues no es podien veure ja que nomes les obrien per
volar cap a una altre banda. En aquesta sala, hi havia un fil molt gros de
color blanc i les papallones hi estaven al damunt. La noia estava trista i sabia
recordat de la seva avia i havia pensat que com deuria ser el seu tiet. També
es va posar trista, ja que ella no el podia conèixer. Llavors va ser quan va
entrar a la sala.
En el precís
instant en que va entrar, va veure un arc iris de colors a la sala, ja que
totes les papallones s’havien posat a volar per la sala. Quan ella va ser a
dintre va poder veure que les papallones es posaven al fil.
N’hi
havia una que feia la metamorfosi. Es transformava en una de més gran i més
bonica. La noia va començar a estar millor i de cop es va girar enrere i va comprovar
que ja no hi havia la porta d’entrada. Al seu davant hi tenia les papallones i
elles tapaven una altre porta més petita que era la sortida de la sala.
Es va
acostar i va mirar d’obrir la porta. El primer cop no va poder, ja que ella no
tenia paciència ni força de voluntat encara. En un instant la noia va mirar les
papallones i va reflexionar, mirar les papallones la podia ajudar a agafar
força de voluntat. Desprès va provar d ‘obrir la porta i se li va obrir. I al obrir la porta li va sortir un sobre amb
un consell: qui persevera amb allò que bol ho acaba aconseguint. I la pregunta
8. Quin és el teu objectiu que et fa perseverar? I ho va escriure. Quan va
deixar la sala amb les papallones, va entrar en una selva on hi havia un llac.
Aquest
llac es deia “vassall de llàgrimes” i en aquest llac l’aigua estava feta de llàgrimes
que treien les persones tristes quan pensaven en coses tristes. A la noia li va
fer gracia de banyar s’hi i quan va ser dintre el llac, va poder mirar el que
ella volia, dintre hi veia reflectit el reflex del seu tiet i el seu tiet li va
dir que gracies per haver cuidat tant bé a la meva dona. Per això era el cel
amb ell. La noia va estar molt contenta, ja havia arribat a la segona punta de
l’estrella amb poc temps. Tot i això encara es sentia molt sola. Per això li va
sortir un altre sobre amb un consell: para molta atenció en els rètols i
cartells del camí i sabràs bé tota la informació. I la pregunta 9. Fes memòria.
Recorda’t dels ultimes cartells que has vist escriu que posaven i que havies de
fer i com eren i que eren. La noia ho va escriure.
De cop i
volta, la noia va sentir un soroll i va poder comprovar que el seu tiet
s’esfumava, però tot i això no va estar trista, ella no es va poder quedar allà,
immediatament després que el seu tiet marxes, va continuar el seu camí.
Més tard,
va trobar un arbre molt gros que en deien l’arbre encantat, l’arbre de la
felicitat, i ella s’hi va seure sota per poder escriure. Estava escrivint una
nota, que posava SOS ajudeu-me a trobar-me i a ser feliç. L’arbre seguidament
li va dir que això no la podia ajudar ningú, nomes podia ser ella qui ho havia
de trobar sola quan ella volgués. Al cap d’una estona quan la noia estava sentida
sota l’arbre li va aparèixer un paper i un llapis i al paper hi havia un títol
posat que deia “carta a mi mateixa”. I ella va començar a escriure hola soc la
teva vida i vull escriure els millors moments d’aquesta vida, els que han passat
i els que estan passant. I es va posar a escriure. Més tard va agafar dues
fulles de l’arbre i les va posar al sobre gros.
Després la noia va voler buscar més maneres de
felicitat i va continuar el camí. En un tros enllà, va sentir que l’arbre la
cridava i es va parar un moment, li va dir que per trobar-la havia d’arribar al
mig de l’estrella i per arribar-hi havia de passar totes les puntes abans. Li
va dir que a cada punta, trobaria uns consells de com trobar-se i uns de com
ser feliç. I va continuar el camí.
Camina
que caminaràs es va trobar un banc i va seure ja que estava cansada, i tenia
una botella d’aigua del follet i va fer-ne un glop, tenia set, seguidament va
continuar el seu camí.
Portava
una motxilla màgica, per que quan se la posava a l’esquena, se li tornava
invisible i ningú no sabia que la portava amb una ampolla d’aigua a dintre
també màgica era aigua de felicitat. Al seguir el camí una mica més feliç, no estava
preocupada per casi res.
Va
seguir caminant, sense parar, i més alegre perquè l’arbre l’havia ajudat. De
cop es va trobar pujant una escala molt llarga que no s’acabava mai, aquesta
escala era més i més llarga i al final hi havia una porta, que ella per entre
els ulls la podia veure mentre pujava l’escala poc a poc. Era una escala
especial, secreta, tenia molts o pocs esglaons depèn de cada persona. Eren
esglaons que podien marxar o quedar-se l’escala dels sentiments i la porta màgica
secreta.
Lentament
la noia es va trobar pujant l’escala i no sabia que hi feia. Això la feia estar
molt confusa i això feia sortir mes esglaons a l’escala – Que per que hi ha una
escala?- això no ho sap ningú.
Va
acabar de baixar l’escala i volia obrir la porta, però a la porta hi posava un
enigma per poder-la obrir. Hi havia una petita margarita al cim de la porta i a
la porta hi posava: agafa la margarita i fes si ets feliç o no. La noia la va
agafar i ho va fer. Li va sortir que era feliç, va deixar la margarita, i al
deixar la flor a la porta se li va obrir. Al obrir-se la porta, li va sortir un
petit sobre on hi havia un consell: fes el que et dicti el teu cor i seràs més a
prop de aconseguir la felicitat i una pregunta. 10. Has de dir de les flors
“gallarets” de quin color son cada una, vull dir els galls, les gallines i els
pollets? I va contestar. Ella ja havia arribat a l’altre punta de l’estrella i
ella estava molt millorada.
De cop
es va donar compte que començava a flotar i a tenir menys pes, i es va donar
compte que estava dintre d’una bombolla, va mirar i va comprovar que estava
pujant, adonant-se que estava dins d’una
ampolla de Cerveza, o no? De cava. Pujava lentament i de cop va sortir molt
contenta i la bombolla va petar, ella estava dintre el got i va sortir poc a
poc abans que aquell gegant que hi havia a fora, s’anés a beure el got ple de
cava i ella anés a petar a la seva panxa. Estava nerviosa, però s’havia sortit
ara ja estava fora de la casa i seguia caminant poc a poc pel camí. De cop
enmig del camí li va aparèixer un paper que preguntava quin és el típic color
dels cavalls dels cow boys? Ella va cridar a l’aire “Marró” i llavors al seu
davant va aparèixer un cavall blanc que portava escrit a la panxa “Monta’m” i també duia enganxat al coll un
petit sobre amb un consell: la felicitat és només un sentiment, vol dir que
nomes el pots gaudir i sentir, però no la pots mirar, ni tocar, ni descriure.
Però si que pots descriure algunes coses o moments d’ella. 11. Escriu algunes
coses i moments que et facin feliç. I ho va fer.
Es va trobar
una altre porta, que ella li semblava que no la portava enlloc, però si que la
portava en algun lloc, defet totes les portes han de portar a algun lloc? ¿O
no?, a davant de la porta, es va adonar que hi havia un rètol que posava: Totes
les portes s’obren i es tanquen el lloc que has estat per portar-te en un altre
de nou, tanquen el passat per obrir-te el futur i fer-lo present. Llavors tenia
moltes ganes d’obrir la porta i es va adonar que tenia la clau a la butxaca, va
anar a parar en un lloc estrany i fosc que a mida que va anar entrant es va
anar obrint la llum i es va poder veure que hi havia una piscina que deia:
desitja i ho trobaràs i ella es va tirar a la piscina i anava nedant mentre va
desitjar poder estimar a la seva família. Aquella piscina era especial et feia complir
els desitjos de la persona i li va agradar molt. També li va servir per coneixeries
mes a ella mateixa i tot fent camí damunt el cavall que l’esperava fora de la
piscina va anar superant la por que tenia. Tot això se li feia molt estrany i intentava
recordar per que estava aquí i com hi havia entrat, però no ho recordava de cap
manera. Les coses cada cop eren més difícils i va poder comprovar que la vida
anava fent el seu curs i que tot te coses bones i coses no tant.
Més tard,
va mirar i va veure que hi havia una cadira amb una taula per seure i va seure
per poder pensar en tot el que li estava pesant, al seure li van aparèixer una
tetera una capsa amb infusions i un got i una sucrera i va poder fer el la
infusió i menjar algunes galetes que hi havia també a la capsa. També va poder comprovar
que no li quedava gaire camí per el final i ella tenia el desig d’acabar el
camí i saber que pesaria al final i això la va animar. Ara estava més contenta,
podia fer mes coses, i seguint el camí. Estava una mica confusa ja que seguir
aquest camí li agradava, però no sabia si era lo correcte i a cada pas del camí
s’ho preguntava. Va seguir caminant el camí i més feliç. El que la feia molt
contenta però, era que ara i ho va dir cridant per que ella volia que tothom se
n’enteres, que tot el que li passava aquí eren coses que la feien feliç, per
que eren coses que o li agradaven molt o la feien estar contenta o la feien
riure o més i va poder cridar -“SOC FELIÇ!” però al final de l’estrella estic
segura que encara ho seré més-.
Tot caminant
la noia va superar la ràbia que portava dintre ja que part del camí va poder
cridar per treure totes les males experiències que li quedaven. Tot seguin el
camí va veure que se li acostava una cosa, però ella no sabia que era ja que estava
una mica lluny. Quan es va haver-se acostat va poder comprovar que era una fada
i es va estranyar que la fada fos allà. La fada li va preguntar com és que ella
estava trista si fins ara ella tot li anava bé, de cop la noia es va tornar a
posar contenta i ara més que mai, la fada li va fer adonar de moltes coses que
ella no veia, ja que tot el que li anava malament ho treia cap en fora i se li
feia molt gros, i per això el recordar-li la fada la va fer més contenta que
mai.
Tot fent
el camí la noia es va trobar un pou i es pensava que era el del final del camí
i del recorregut que havia de fer, però no era pas el final, ja que davant
aquell pou posava no m’obris aquí no hi ha el final. Aquell pou estava ple
d’aigua i era per la gent que estaven cansats del camí per si tenien set. La
noia va deixar de preocupar-se i va beure que el pou estava ple d’aigua i de
seguida va voler-ne testar una mica al provar-la li van marxar totes les preocupacions
era el pou de les despreocupacions i la gent al veure’n deixaven d’estar
preocupats.
Va
seguir fent el camí poc a poc, estava enmig del camí quan es va trobar un
conill que tenia molta presa que feia tard i no sabia on anava, es pensava que
no feia el camí correcte, aquell conill, li va preguntar, li va preguntar si
havia vist una noia que es deia Alicia. Li va dir que en aquest laberint nomes
hi era ella i per tant s’havia equivocat ella no es deia pas Alicia. Ba
continuar el camí i el conill va mirar de trobar la sortida.
Tot
caminant, la noia es va trobar un mag que li va regalar una carta, molt
especial, era una carta de tany real en tampany gran i tenia braços i cames,
peus, mans i cap i n’hi havia mes d’una de cartes. També es va trobar uns
escacs gegants i va haver de dirigir una partida. Li van complicar molt, les
peces tenien vida i es picaven entre elles. Les cartes duien flors a les mans i
cartes normals que li varen donar a la noia i ho va desar en el sobre gros. En
trobar-se els escacs va comprovar que hi faltava un cavall que era el que ella
tenia i el va aparcar al taulell d’escacs per poder continuar la partida,
llavors ella va seguir fent el camí caminant.
Ella era
la reina d’aquell laberint, i no volia tornar per estar sola, no volia estar
sola per res. Tot fent camí, la noia es va trobar un amb un pensament i al cap
d’una estona li va aparèixer una vareta màgica a la ma i va poder transformar
el pensament en formiga i la va deixar marxar. Es va quedar atrapada en el seu
somni. De cop es va trobar en una pista d’atletisme i es va trobar corrent ella
contra un gos però va guanyar ella. La seva força i valentia la va fer guanyar,
superar se.
La noia
es va trobar afortunada, amb tota la seva realitat per davant i quasi tot li
havia sortit bé; tot el que s’esperava si. Tot caminant es va adonar que ja
havia arribat al final i li va aparèixer un cofre que deia posa tots els sobres
petits el sobre gros i petons abraçades i moments de felicitat, fotos escrits,
ets aquí a dintre i tot creient en que ella podia li va aparèixer la clau per
poder-lo obrir i al posar-ho tot a dintre va tancar fort i la clau i el cofre
es van esfumar entre la pols de purpurina daurada que va aparèixer. Al final estava
cada vegada més a prop. Ella es volia quedar però no podia. Allà dalt hi havia algú
que l’esperava però ella no ho sabia pas. De cop es va veure com la seva anima
s’esfumava d’aquell recorregut. Ella es volia posar a dintre, però no va poder,
per que de cop i volta, es varen sentir
unes veus dintre el seu cap i al seu costat que van fer compte enrere, es va
sentir un soroll i l’anima es va esfumar. De cop l’anima de la noia va acabar
sortint del cos que encara estava allà i es va posar al seu cos recolzat allà
fora al pou, dormint. Al cap d’uns
moments, ella es va despertar i es va adonar que tot havia estat un somni i que
estava més feliç que mai. Ella encara vivia amb la seva tieta i encara no
l’havia pas perdut i va dir que estaria amb la seva tieta tot el temps per no
perdre-la mai. Va veure la seva Tieta, li va fer una forta abraçada i estava
molt contenta de que ella fos aquí i que la pogués abraçar cada dia. Tenia tot
el que necessitava. Era feliç. Havia guanyat era un somni espectacular. Era el
seu somni.
Però tot
i això tenir-ho tot no fa la felicitat, mes aviat porta tristesa dolor i altres
coses que no es poden descriure. Per ser feliç un ha d’estar-ho amb el que té,
o fa falta.
Al final
la noia es va quedar adormida en un prat al costat de la seva Tieta; en el seu
somni, va tornar al país de la felicitat, i com que n’era la reina estava allà
per ajudar a tota la gent qui hi anava, la gent que ho necessitava, abans però,
es va trobar uns follets, que li varen fer una proba per poder comprovar si
estava preparada per regnar. Li varen dir: -aquí et deixem cinc escuradents;
Per a la primera prova, només en necessites quatre i has de muntar un quadrat,
cosa que ella va fer perfectament, i la segona els necessites tots cinc i has de
muntar una caseta, per simular allà on tindràs el teu regne quan siguis aquí, i
ho va fer també perfectament, i resolent aquests dos últims enigmes, va poder
regnar sense problemes fent el pacte de trobar-se en aquest país cada nit per
així poder ajudar a tota la gent que hi vagin en busca o ajuda de la felicitat.
Llavors,
va ser quan finalment es va despertar del somni, tenia la seva tieta al costat,
però quan es va despertar, es va trobar damunt seu una flor i llavors va ser
quan es va adonar que aquell somni havia estat totalment real. Ple, de tot lo
bo d’ella mateixa; Seguretat, felicitat.......i
tot. ¡FI!
VULL
POSAR UNS PETITS CONCELLS QUE PODEN SERBIR TOTS SON A BASE D’EXPERIENCIA:
DIARI DE
TU MATEIX:
